Filigrana

Notícies

Photo by Anna Pons

Ens exalta el nou i ens enamora el vell

Pot ser que les preguntes què és un llibre digital? i per què seguim anomenant llibre el llibre digital? generin actualment, en molts de nosaltres, un cert desconcert per raons diverses, i suscitin una sèrie de respostes en forma d’altres preguntes com ara: ¿per què al llibre digital no l’hauríem d’anomenar llibre?, ¿què té de diferent un llibre digital d’un llibre físic?, ¿què llegeixo quan llegeixo un llibre digital, sinó uns continguts que trobo exactament iguals en un llibre físic?, etc. I ja tenim el debat servit.

En l’era digital, i davant d’aquestes preguntes, podem trobar respostes que vagin en la línia de l’argument que un llibre digital no és un llibre perquè un llibre és un objecte físic que es pot mirar (es mira la coberta, el disseny, els colors, el color del paper, la mida de la lletra, la dels marges, mirem com queda exposat a la llibreria juntament amb d’altres, etc.) es pot tocar (aquí entren en joc elements com el gramatge de la coberta i de les pàgines, el tipus de paper, etc.) i fins i tot es pot olorar (qui no ha olorat mai llibres de text a inicis de setembre?). En aquest marc de pensament, el llibre digital és com una heretgia, un anticrist del plaer de llegir veient, tocant i olorant; és un “malefactor de la cultura”. Si, a més, el llibre digital es ven a Amazon, ja podem anar pensant a canviar de planeta, perquè una part de l’elit (per dir-ho d’una manera exagerada) dels intel·lectuals del nostre país cridarà enfurismada ¡que le corten la cabeza!

El context en què, a dia d’avui, ens situen fets com la revolució digital, la convergència cultural i la remediació, fa possible tenir a l’abast una realitat-virtual-llibre amb uns continguts idèntics als que conté la tradicional realitat-física-llibre, però que ni es pot olorar ni tocar, sinó que només es pot mirar (quant a eina que, en l’exercici de lectura, necessita de ser vista per a ser llegida). Així les coses, si entenem que el llibre digital reprodueix exactament el contingut del llibre físic, ¿per què, aleshores, no anomenar-lo llibre? O l’hauríem d’anomenar només remediació? O remediació-de-llibre? 

La comparació de la crisi que viu el llibre físic amb la revolució viscuda en el món de la música és freqüent. El pas dels vinils als cassets primer, i dels cassets als CDs després, no té res a veure amb el canvi de paradigma que suposa evolucionar fins a un escenari en què el consum de música es fa a través de plataformes musicals, en streaming, i amb la possibilitat d’escollir cançons d’una en una, etc. Ara bé, el CD ni es mira (excepte per extreure’l de la caixa i col·locar-lo dins el reproductor) ni s’olora, ni es toca (excepte per extreure’l de la caixa i col·locar-lo dins el reproductor); no es pot jugar amb les seves mides ni fer tetris de colors a les prestatgeries de la llibreria de casa per gaudir d’ells com a objectes físics continents d’un contingut que els fa susceptibles de contemplació. Això vol dir que, tot i que sembla que a la llarga no tingui sentit continuar imprimint novel·les, llibres de poesia o reculls de contes, aquest fet hauria de prendre el sentit que el consumidor vulgui donar-li. No obstant, que continuar imprimint segons quin tipus de llibres en l’era de la convergència cultural no respongui a qüestions pragmàtiques queda clar en les paraules de Ferran Adell:

La mayoría de estas posiciones, sin embargo, se basan en sentimientos y no en argumentos sólidos, se construyen sobre la asociación de lo digital con la destrucción del humanismo y de la cultura tal y como la conocíamos.

Per tant, mentre hi hagi lectors que prefereixin caminar amb un llibre físic sota el braç, o que prefereixin complementar l’experiència de la lectura amb la del tacte en passar les pàgines, o mantenir l’hàbit (o ritual) d’entrar en una llibreria i submergir-se en l’oceà de prestatgeries de llibres físics per acabar escollint-ne algun abans de sortir; mentre continuï passant tot això, els llibres físics no desapareixeran i hi haurà lectors (i editors) que preferiran l’objecte real al virtual.

El model editorial majoritari basa el seu negoci en una cadena complexa i feixuga d’elements que el model editorial digital s’estalvia: la impressió, la distribució física, la venda en un espai físic, etc. Entrar a formar part d’aquesta cadena, per a una editorial de nova creació que es conformi a tenir un èxit més o menys modest, és complicat: per tal que les impressions comencin a ser rendibles cal fer tiratges llargs i cal tenir un catàleg prou atractiu o mínimament nombrós perquè les distribuïdores vulguin distribuir-ne els exemplars. I, sobretot, seria recomanable que el total dels llibres impresos es venguessin perquè, altrament, entre els costos d’impressió (no on demand) i el percentatge que la distribuïdora i la llibreria retenen, no es cobreixen les despeses d’impressió i l’exemplar no dona guanys, o aquests són molt minsos. Sense comptar que els exemplars de llibres que no s’acabaran venent tornaran de la llibreria a la distribuïdora, i d’allà a una incineradora o similar, per a la seva destrucció. 

En el model digital, en canvi, l’editorial s’estalvia les despeses d’impressió d’una quantitat de llibres que no es vendran perquè, en aquests moments, l’oferta és superior a la demanda i, com a conseqüència, produiran despeses però no beneficis. Per tant, des d’aquest punt de vista, el model digital pot ser més atractiu si és que l’editorial (o l’editor) ha aconseguit desempallegar-se dels seus sentiments envers el llibre físic i del plaer que produir un producte així comporta.

El mes de març de 2019 el bloc Dosdoce.com publicava unes conclusions sobre les tendències en el món del llibre digital a Espanya durant l’any 2018  (https://www.dosdoce.com/2019/03/26/las-plataformas-de-subscripcion-representan-el-17-de-las-ventas-digitales-de-las-editoriales-espanolas-y-de-america-latina/)

Segons l’article, es pot inferir que el món del llibre físic potser està evolucionant cap a un tipus d’edició que fa incrementar el preu de venda de la unitat i, tot i que el nombre de vendes hagi disminuït, els ingressos han augmentat (els consumidors dels llibres físics estan disposats a pagar més per l’objecte?). D’altra banda, queda clar que Espanya encara no està preparada per al llibre digital, atès que no només no augmenta el nombre de llibres digitals produïts i venuts en territori espanyol sinó que baixa dos punts. Per últim, es constata que la convergència cultural expandeix el concepte de “consum de llibres” obrint la possibilitat al nou paradigma de consum que segueix el model  musical de les plataformes de subscripció, on ja no és que el llibre digital es vengui com a “objecte virtual” que es pot conservar en un lector de llibres digitals, sinó que, fins i tot, se’n lloga el seu ús i gaudi durant el temps en què dura la subscripció.  

A banda del que significa la irrupció del llibre digital per al món editorial i per als sentiments i passions envers el llibre físic, no hem de perdre de vista que, en el context de la convergència cultural, les editorials tenen al seu abast altres eines de difusió de continguts culturals, com ara l’audiollibre. Tot i que el negoci que la venda d’audiollibres genera al mercat espanyol no és comparable amb el que es genera als països anglosaxons, sembla que a Espanya va augmentant, a poc a poc, el consum d’aquest producte. Segons l’informe de Dosdoce, en el 2019 s’hauria hagut de superar el llistó dels 10.000 llibres produïts en castellà, i l’any 2018 la venda d’audiollibres generava gairebé 5 milions d’euros a Espanya.

Tot i que l’audiollibre no arriba amb l’estigma del llibre digital perquè no se’l pot considerar llibre (ni es toca ni es mira ni s’olora, però, sobretot, ni es llegeix), és una eina a la qual li costa encara d’emprendre embranzida a nivell d’usuaris, i hi ha moltes editorials tradicionals que mostren moltes reticències a l’hora de publicar audiollibres dels seus best-sellers, perquè es considera que aquest fet podria provocar un descens de les vendes de llibres físics, o perquè, senzillament, potser no són considerats “objectes” prou preuats. 

En tot aquest garbuix de possibilitats i “contrapossibilitats” que suposa estar als inicis d’una revolució que no sabem on ens durà (si és que ens ha de dur a algun lloc, perquè potser el que és realment revolucionari és el fet d’anar avançant immersos en un garbuix constant de novetats i d’adaptacions i readaptacions), caldria, en qualsevol cas, confessar-nos honestament de què estem parlant: si de difusió de la cultura com a idea de negoci, o de negoci que limiti la difusió de la cultura. Segurament ser honest no és fàcil, i hi ha la dificultat afegida d’haver de  tenir en compte els sentiments de les persones. I és que, ¿a qui no li produeix plaer el so de les pàgines d’un llibre quan es fulleja de cop, amb el dit gros, de la primera a l’última? Qui, dels qui sempre han olorat els llibres nous, deixarà de fer-ho? Qui deixarà d’enamorar-se de cobertes i formats, de textures i de fonts? Qui deixarà de voler exhibir els seus tresors a la seva llibreria?

A nosaltres ens exalta el nou i ens enamora el vell, i cercar d’abastar aquests tres mons, en tres llengües, és la nostra filigrana.